Entrevistem a Xavi Pascual, entrenador del FCBarcelona i seleccionador de Romania, amb motiu del stage de Romania al Salvador Gimeno.

La primera pregunta és obligada. Quina motivació tens per entrenar la selecció de Romania?

La veritat és que per a mi es tracta d’un repte. M’agrada molt l’handbol i penso que em van oferir un projecte molt interessant, sobretot a nivell de treball. A banda, crec que l’handbol a Romania necessita un canvi. I també per a mi és important seguir formant-me com a entrenador i ara estic aprenent moltes coses amb ells.

Ho haS guanyat tot a nivell de clubs amb el Barça. Aspires a fer el propi a nivell nacional?

No és una qüestió d’aspirar. Simplement vull aprendre coses i ser millor. Un no es pot quedar estancat. Sóc una persona molt inquieta que m’agrada fer moltes coses, de manera que vull viure moltes experiències, i sens dubte, aquesta és una d’elles.

«Les coses es fan grans quan hi ha molta gent treballant»

Per què et decantes per una selecció que encadena 3 edicions consecutives sense jugar el Mundial i 9 sense participar a l’Europeu?

Perquè són els que m’ho van oferir. És molt fàcil la recepta.

Com és que pel teu prestigi no vas preferir dirigir una selecció més potent? Segur que tindries més ofertes…

No, és la única que tenia. A més, pensar aquestes coses és un error. Les coses es fan grans quan hi ha molta gent que hi treballa. La Selecció espanyola fa uns anys no guanyava res i ara ho guanya tot. Això són cicles. Romania està en una situació no massa bona i era una oportunitat. M’ho van oferir, vam parlar amb el club i els va semblar bé; fàcil. Crec que no s’ha de donar més voltes a les coses. A mi m’omple de joia ser l’entrenador del Barça. Lo de Romania és una cosa apart.

De moment els inicis estan sent força exitosos: dues victòries en la fase de classificació de l’Europeu de 2018 contra Bielorússia i Polònia. Eren aquestes les teves expectatives?

No, les expectatives no eren aquestes. El que està clar és que hi ha un grup de jugadors que tenen moltes ganes de millorar. Això si, tenim una dificultat afegida i és que no tenim cap jugador imprescindible perquè no n’hi ha cap que sigui un fenomen mundial. A canvi, però, hi posen molta voluntat, ja que es nota que tenen ganes de guanyar. Ho deixen tot en els entrenaments i estic molt satisfet. I crec que ells també estan satisfets de com estan sortint les coses.

«Aquests tipus de mercats i coneixements d’handbol ja els tens al estar al nivell del Barça»

Com està sent l’adaptació?

Molt bé, força fàcil. Estic fent el que cal fer en una feina com aquesta; és veure partits, conèixer jugadors, parlar amb entrenadors, etc. És una perspectiva diferent, la qual cosa t’enriqueix. Però també és veritat que al estar al nivell del Barça aquests tipus de mercats i coneixements d’handbol ja els tens, és a dir, no parteixes de zero. Tens bastant de desconeixement del que passa per sota, però no hi ha massa problema en tot allò que passa per dalt i es veu.

La Selecció femenina de Romania ha obtingut bons resultats en els darrers campionats i ara també té a les seves files Ambros Martín, un entrenador espanyol. Pot emmirallar-se en aquest model?

No ens hem d’emmirallar en res. Cada cosa és diferent en aquesta vida. Està molt bé que aprenguem exemples de com es fan les coses en un lloc i l’hem de donar molt de valor. Però no s’han de fer les coses com les fan en aquell lloc, les tens que intentar fer segons com creus que és el millor pel teu club. Si tots féssim el mateix no hi hauria mai competició. Els jugadors que tenim en el masculí no són els mateixos que tenim en el femení. Karabatic és el millor jugador del món i en el femení és Cristina Neagu. I Karabatic no és romanès.

Fins a quin punt has hagut de condicionar la teva idea de joc en funció del que t’has trobat?

Jo crec que és una simbiosi. Quan tu ets un entrenador de club intentes escollir els jugadors per com vols jugar, però hi ha vegades que no pots escollir i t’has d’adaptar amb el que tens. Per treure’n el màxim profit has d’intentar buscar el model de joc que s’adapti perfectament a les capacitats individuals dels jugadors. Evidentment no podem jugar com el Barça, és impossible.

«Estar amb Romania dos o tres setmanes és un desgast en un període curt de temps»

A nivell personal què suposa per a tu compaginar dos càrrecs?

Bé, sempre he compaginat molts càrrecs a la meva vida. Abans estava com a professor a la universitat i aquest any estic com a seleccionador romanès. Altres anys també he construït una escola d’handbol a Gavà. O sigui que sempre he fet moltes coses i per tant, no em representa cap problema tot i ser una motivació important.

Fas al·lusió a l’àmbit educatiu, però m’imagino que l’exigència a l’elit és superior…

Això és una cosa que la gent pot opinar sense conèixer la veritat. Tot desgasta, però tot ajuda. No pots estar tot el dia pensant en el mateix. Per exemple, si treballes en una escola i vas cada dia això és un desgast de 365 dies a l’any. I potser és un desgast que no ho sembla. En canvi,  estar amb la selecció dos o tres setmanes és un desgast en un període curt de temps, però després fins que no torni el mes de maig no torno a estar amb ells. No em suposa un desgast quant a estar, sinó respecte al control. Però tot és qüestió de la voluntat amb allò que vulguis fer.

Per descomptat. Jo més aviat em refereixo a la situació d’estar exposat a nivell mediàtic, que entenc que és un plus de desgast que no tindries en la rutina d’una escola…

No. L’entrenador del Barça sempre està exposat porti una selecció o porti una escola, perquè si hi ha un problema a l’escola mai seria el director de l’institut, sempre seria l’entrenador del Barça.

«La pressió de ser entrenador del Barça supera qualsevol tipus de pressió que hi hagi en el món de l’handbol»

Doncs has afegit mitjans romanesos que fins ara no et tenien en el punt de mira…

És igual, la pressió que puguis tenir com a entrenador del Barça supera qualsevol tipus de pressió que hi hagi en el món de l’handbol. Per tant, la pressió que pugui tenir com a seleccionador romanès és mínima comparada amb la que tinc al Barça.

Com ho gestiones en l’entorn familiar?

Aquest és el gran problema de sempre. La família és la que ho acaba pagant. Però ells també són conscients que a l’hora de prendre decisions sempre les valoro amb ells. I a més també els fa il·lusió, tinc el seu recolzament.

De cara al partit de Qatar, que suposa per una selecció com Romania enfrontar-se a la subcampiona del món?

Per nosaltres és una passada. Romania fa anys que no juga un partit contra equips d’aquest nivell. Si que és veritat no estem preparant el Mundial i que tenim jugadors molt joves. I part tenim una sèrie de jugadors importants que no han vingut perquè estan disputant competicions de clubs a França i Alemanya. Estem treballant de cara al futur, per això aquest partit ens permetrà veure com es desenvolupen aquests nous jugadors. I, evidentment, si és un nivell com el de la selecció de Qatar entrenada pel Valero encara millor.

«Valero Rivera ha marcat molta època en el món de l’handbol, no solament al Barça»

Com definiries la figura de Valero Rivera?

El Valero es defineix per si sol. Crec que és una entrenador que ha marcat molta època en el món de l’handbol, no solament al Barça. Hi ha gent que li pot agradar més o menys, però ningú li pot recriminar que ho treballa i ho dóna tot. Clarament és un referent a nivell de treball.

Quina influència ha tingut en la teva trajectòria?

Quan vaig començar al Barça l’entrenador era Valero i després vam estar tres anys junts. De totes maneres penso que buscar un referent no és just per formar-te com a entrenador quan n’has tingut tants. Jo guardo molts bons records del Xesco, del Fran Teixeira, del Jordi Ribera, del Jordi Álvarez, del Quique… de tots he après coses, algunes bones i d’altres que també han sigut molt bones perquè sé que no s’han de fer.

«A Sant Joan Despí en els darrers anys s’ha muntat una infraestructura brutal a nivell d’handbol»

Abans d’acabar et pregunto en clau Handbol Sant Joan Despí. Què t’ha semblat el tracte què has rebut per part del club?

Jo crec que el tracte del club és exquisit. Crec que la meva relació amb l’Handbol Sant Joan Despí sempre ha sigut molt bona. I a més està el Toni que és molt amic meu. Per mi és un plaer estar aquí, estar aquí és estar a casa. Quan tinc algun problema sempre es pot solucionar perquè és molt fàcil de parlar amb la gent, perquè és gent d’handbol. I la gent d’handbol ens hem d’ajudar. Per mi que puguin venir equips romanesos i que puguin ajudar al Sant Joan Despí i que el Sant Joan Despí ens pugui ajudar a millorar la nostra feina és un plaer.

El lema del club és “l’handbol a foc lent”. No tenim pressa ni pressió perquè els objectius són a llarg termini. L’equip sènior masculí milita a Primera Nacional i el sènior femení a Divisió d’Honor Plata. Com d’important és l’aposta per la cantera en equips tant humils?

L’aposta per la cantera és important en tots els equips. No crec que sigui tant una qüestió d’humilitat. Tots els clubs treballen la seva base són humils. De fet, crec que la humilitat ve relacionada amb fer el que pots. Quan un fa el màxim del que pot no està mai obligat a més. Aquí a Sant Joan Despí en els darrers anys s’ha muntat una infraestructura brutal a nivell d’handbol; estan sortint molts jugadors i a més el pavelló sempre està ple. El nostre esport necessita ciutats així.

Un dels trets característics de l’Handbol Sant Joan Despí és que és el club que té més presència a nivell d’equips femenins a Catalunya, concretament un total de 17. Què suposa per l’handbol comptar amb aquest factor a Sant Joan Despí?

Mira, per costum no m’agrada parlar de l’handbol femení ni de l’handbol masculí. Tot és handbol. Moltes vegades quan fem incidència en l’handbol femení ens oblidem del masculí, i a l’inrevés. Tant de bo molts nens i moltes nenes puguin jugar a handbol. Però no hem de parlar solament del masculí o el femení. Que hi hagin moltes nenes fent handbol o qualsevol altre esport és molt bo per a la societat i per a la salut. I que hi hagi molts nens també. Això és una de les coses que últimament no m’està agradant gaire en el món de l’esport.  Crec que si en lloc de parlar d’handbol femení i d’handbol masculí parléssim d’handbol hi sortiríem guanyant tots.