Entrevistem a la Paula Plana que torna a les pistes un cop recuperada d’una greu lesió al cartílag del seu genoll dret. Ara, sis mesos més tard d’haver passat pel quiròfan, la capitana del Sènior Femení A ens explica com ha viscut tot aquest procés i quines són les seves sensacions. Després d’haver passat 12 anys per les categories inferiors de l’Handbol Sant Joan Despí, la Paula és una veu autoritzada per parlar sobre les noves generacions que pugen amb força.

 

Has estat tota la temporada de baixa per culpa d’una lesió al cartílag del genoll dret. Quin és l’origen d’aquesta lesió?

Doncs no se sap exactament quin és l’origen de la lesió. Simplement d’aquests anys d’estar jugant se m’ha desgastat el cartílag. Tots els metges que he vist van dir que era molt estrany perquè això no sol passar a la meva edat. Havia arribat a un punt que ja no tenia cartílag i llavors ja tocava l’ós amb l’ós i és el que em feia mal. Aleshores els metges deien que potser d’algun cop s’hagués desgastat una mica i jo al seguir jugant hagués pogut agreujar-ho.

Per tant, no és fruit d’un moment fixe, sinó d’una acumulació de factors…

Sí, jo m’he adonat que cada vegada em feia més mal. Al principi em deien els fisioterapeutes que era una sobrecàrrega. Em va venir fa dues temporades quan vam pujar de categoria i vam fer les fases. Va ser una temporada molt dura físicament i ho vaig anar arrossegant, però no vaig deixar de jugar perquè el dolor no era excessiu.

Entenc que fins llavors la proporció de ganes de jugar era superior al dolor. El teu rendiment es va veure afectat?

Si et dic la veritat durant el partit se m’oblidava que tenia dolor. Més aviat em feia mal al acabar el partit quan estirava i les hores de després, en les quals no podia fer una vida normal. Quan va arribar l’aturada d’estiu vaig aprofitar per descansar i recuperar, però al començar la temporada següent tornava a tenir dolor. Llavors vaig adonar-me que allò no era una sobrecàrrega, sinó que era una cosa més greu.

«Si volia seguir competint a aquest nivell havia de fer una aturada de veritat per curar-m’ho bé»

Precisament començaves una temporada molt il·lusionant a Divisió d’Honor Plata…

Clar, acabàvem de pujar de categoria i jo volia jugar-la. Em van donar l’opció que amb vint sessions de rehabilitació i dues infiltracions al genoll aquest dolor desapareixeria durant “x” temps. No ho sabien amb precisió els metges, però jo vaig optar per això. Així doncs, l’any passat vaig haver d’estar dos mesos de baixa per completar perfectament la resta de la temporada, però sí és cert que al final vaig tornar a ressentir-me. Llavors és quan vaig decidir que si volia seguir competint a aquest nivell havia de fer una aturada de veritat per curar-m’ho bé.

No se’t passa pel cap la idea d’aplicar, de nou, un tractament conservador durant aquests dos mesos d’estiu? Tenint en compte que t’havia funcionat durant el transcurs de la temporada…

Jo vaig decidir que m’havia d’operar quan vaig acabar la temporada, ho tenia molt clar. De fet, la idea era fer-ho abans, però jo ja tenia fixat al juliol que marxaria tot el mes fora per un tema de treball, i a l’agost el metge que em volia operar feia vacances. Em van recomanar aquell metge perquè no és una lesió normal de menisc o lligaments. Jo li tenia confiança perquè als meus pares també els va agradar molt. Llavors ja no venia d’aquí esperar un mes més o un més menys pel resultat que jo volia obtenir.

No va ser llavors gaire difícil prendre la decisió d’operar-te?

Ho tenia assumit. L’objectiu era que jo volia jugar bastants anys més, així que per aconseguir això havia d’estar parada el temps que fos. Al principi el metge em va dir que serien quatre mesos de baixa. Fins i tot amb els entrenadors havíem planejat que només seria mitja temporada. Al final s’ha allargat més, però almenys ara estic bé. El metge ha sigut molt conservador i hem anat pas per pas.

«Tenia molt clar que era pel meu bé i em deia a mi mateixa que no passava res si em perdia tota la temporada»

A banda de l’esforç físic del procés de recuperació, m’imagino que al darrere també hi ha un gran treball psicològic. Quin paper juga la ment en el teu cas?

La veritat és que vaig fer aquest treball mental abans d’operar-me. Tenia molt clar que era pel meu bé i em deia a mi mateixa que no passava res si em perdia tota la temporada, mitja o el que fos. Ha sigut la vegada que he estat més temps sense jugar i ha estat molt difícil.

Aquest treball previ al qual fas referència esmorteeix l’impacte emocional d’estar tant de temps de baixa, però quan setmana rere setmana veus des de la graderia jugar a les teves companyes senties ansietat per escurçar els terminis de recuperació?

He tingut sempre molt clar que havia d’anar pas a pas, no voler anar més ràpid pel meu compte i fer cas al metge. Al principi és cert que em veia jugant després del Nadal, però la veritat és que al Nadal és quan vaig començar la carrera contínua. Vaig ser conscient llavors que quedava molt per tornar a jugar i va ser com un pas enrere. Vaig haver-me de mentalitzar que no podia ser tant aviat com jo volia. Un canvi de xip. Ara la idea era jugar els partits que pogués per recuperar sensacions i ja estar al 100% de cara a la temporada que ve.

«El desplaçament no és només el partit, sinó també l’autocar i fer pinya»

Durant aquest temps tant els teus entrenadors com els teus companys elogien la teva implicació amb el grup. Com es comporta una capitana fora de la pista?

Sempre he intentat anar a la majoria de desplaçaments amb l’equip; excepte els dos primers que eren Castelló i Mislata perquè no podia anar en un autocar tantes hores amb les crosses. Però totes les de l’equip sempre hem intentat fer aquest esforç. Durant aquesta temporada hem tingut baixes petites i la idea és que sempre ens agrada anar als partits a animar, sigui on sigui i quan sigui. Al cap i a la fi estem dins d’un equip encara que no puguem jugar. El desplaçament no és només el partit, sinó també l’autocar i fer pinya.

Quina és la lliçó que extreus d’aquest temps de baixa?

Potser una mica més de calma. Quan estàs dins del partit et costa veure la mirada exterior. Jo he pogut veure molts partits des de la graderia i he apreciat moments on faltava més calma perquè estàvem molt revolucionades. Com podem veure en els resultats som un equip que té molts alts i baixos. I és tot cosa nostre.

T’ha costat reintegrar-te l’equip a nivell físic?

Totalment. No fer la pretemporada amb elles, que és el que més ajuda a agafar el ritme, es nota. Al partit vaig estar jugant de cinc minuts en cinc minuts perquè no tenia oxigen.

«No podia haver somiat un partit millor que el del Puchi»

No obstant això, la teva reaparició va ser somiada. Amb 6 gols vas contribuir a l’empat contra el “Puchi”, un dels favorits a l’ascens…

No podia haver somiat que podia haver sortit millor. Vaig anar molt tranquil·la perquè ja havia fet tot el treball que havia de fer. Era el moment que portava tota la temporada esperant i m’ho vaig prendre amb molta calma. A més era un partit que no era per estar nerviosa perquè no ens jugàvem res, només havíem de lluitar per aconseguir el millor resultat possible.

Vas tenir cap indici de molèsties?

Durant el partit res. A casa ja després una mica, però res greu.

De pulmons sí, oi?

Això si, molt. A més, “Puchi” és un equip que físicament que t’exigeix molt amb una defensa molt oberta. Tothom em deia “quin partit per començar…”

Quin balanç fas de l’equip en aquesta temporada?

El balanç és bo. És cert que estem en una posició que no ens agradaria estar a ningú, però tampoc és dels pitjors. Ens ha costat molt durant la temporada, hem tingut moments molt baixos que semblava que no sortíem, però en línies generals estic molt contenta de la temporada que hem fet totes juntes. I comparant amb la temporada passada ens vam salvar amb en el penúltim partit amb una victòria “in extremis”, així que una mica més tranquil·les sí que estem.

«Aquest any ens ha costat coneixèr-nos a pista perquè hi hagut moltes noves incorporacions»

La temporada passada us estrenàveu a Divisió d’Honor Plata. Has notat a l’equip més assentat a la categoria al tenir més experiència?

Sí, una mica sí. El que passa és que aquest any ens ha costat perquè hi ha hagut moltes noves incorporacions. El problema és conèixer-nos a pista per saber com juga cadascú. Però aquest punt d’experiència respecte l’any passat és cert que s’ha notat, perquè nosaltres ja portàvem un any a la categoria i les noves incorporacions ja coneixien també la categoria.

Ets una de les jugadores referents del club perquè has anat passant per totes les categories.  Quin consells inculcaries a aquells jugadors que et veuen com un model a seguir?

El meu consell principal seria constància i compromís. Jo és el que sempre he fet. És venir a entrenar cada dia, donar el teu 100% sigui el que sigui i aportar el teu granet de sorra a l’equip. No cal oblidar que estàs jugant un esport col·lectiu i cadascú ha de pensar com a equip i no individualment. En el meu cas és un esport que sempre m’ha agradat i he vingut a gaudir any rere any. I mira, amb el club he tingut la sort de viure dos ascensos i ara estem en una categoria que la gaudeixo molt jugant. A tothom l’agradaria estar aquí, i per arribar-hi cal constància i compromís.

Què et sembla l’aposta que ha fet el club per l’handbol femení?

Estic molt orgullosa. Quan jo vaig començar recordo que no hi havia quasi res. Jo sóc de Sant Feliu de Llobregat i quan vaig començar a jugar vaig haver de decidir entre Molins de Rei o Sant Joan Despí. Aquí ja hi havia muntat un equip. I era molt il·lusionant veure que any rere any que hi hagués mes nenes que volguessin jugar. I ara, clar, hi ha moltíssims equips i amb un nivell espectacular. I també valorem l’esforç econòmic que va fer el club quan vam anar a les fases d’ascens. Per al club és un gran repte poder estar en aquestes categories per totes les despeses que ha d’assumir. I que de veritat ens deixessin i apostessin per nosaltres ho valorem molt i donem les gràcies.